Avui hem passat el dia a Girona i a Olot, dues ciutats boniques però diferents. Al matí a Girona visitant el centre històric: la catedral, els banys turcs, fent un petó al cul de la lleona, tomb amb trenet… sol radiant. A la tarda cap a Olot, pluja i mal temps, però quina olor a bosc…hem fet un tomb per "parc nou", molt recomanable, és com estar a ple bosc, però a tocar de la ciutat (amb anecs i oques incloses).
I durant el trajecte, i n’hi ha hagut, ja que hem fet més de 400 quilòmetres…la Júlia, ha sortit amb la frase més xicotera de la jornada:
M’agradaria que els arbres fossin vermells…
La veritat és que davant aquell paisatge verd, humit, esplèndid, però sobretot verd i més verd, un queda impregnat de natura. Però la Júlia, des de la seva força interior, ha pensat que el món podria ser més vermell, que li agradaria molt més d’aquesta forma, i ens ho ha dit.
I m’ha agradat, no només pel fet que està xicotera a totes, sinó pel fet de plantejar-se la possibilitat d’anar en contra de la corrent, de lluitar contra lo establert. Sí el prat és verd, molt verd…però podria ser més vermell no ? i els castells a Vilafranca, podrien ser més vermells ? Segur que sí.
Fem com la Júlia, i pensem tots i totes en … Un món de color vermell. Almenys, una mica més.
- Bonica fotografia on surten dos Grans Xicots , pare i fill, Enric i Edgar Pagés ... pensant en un món més vermell, segur... ;-) -.
doncs la història, i sobretot la vida, ha ensenyat que un món més verd , més penedesenc , és molt millor ;)
ResponEliminavaja, la vida a mi m'ensenya coses diferents...ara que ho penso que n'és de bonica la diferència ... ;-)
ResponEliminaXavi felicitats per aquest bloc tant actiu.
ResponEliminaEs bonica la idea de la Júlia de trobar alternatives als colors...