dissabte, 5 de març de 2022

Reflexions d’un “veterà” que celebra 30 anys fent #Castells vermells a #Vilafranca.

Doncs, sí, mira, preparant aquest post, he arribat a la conclusió que ara sí, m’hi considero i m’hi sento: soc un veterà. No per l’edat pròpiament ( acabats de fer els 48 ) però sí per la trajectòria dins la colla i el món dels castells. 30 anys consecutius, anant plaça amunt, plaça avall, s’ho valen.

L’any 1992, Miguel Indurain guanyava el seu segon Tour, Nigel Mansell es proclamava campió de la Formula I, el Barça guanyava la lliga amb l’Stoitxkov,  i Catalunya estava immersa en la preparació de les olimpíades de Barcelona, i sí, aquest darrer tema va ser un dels que va marcar la meva incorporació al fet casteller, i als que vam començar aquell any, que en vam ser uns quants, i als que sempre ja hem conegut com a “Xicots Olímpics”.

Corria el mes de març d’aquell any 1992, i vaig fer un pas que va canviar per sempre la meva vida: Vaig dir que sí a un bon amic meu, el Jordi Raventós, que havia començat no feia massa també la seva aventura castellera, a finals del 1991, ... i un divendres vaig anar a assaig. I els divendres mai més van ser iguals. El primer assaig. A més, un altre gran amic, en Joanjo Rico, feia tot just una setmana que també s’hi havia animat, i l’entrada així va ser més fàcil. Tot i això, tot era molt nou, i de castells, en fèiem justets, ja que eren assajos amb molt poca gent,  arribava a una colla que es plantejava recuperar els castells de 7 pisos, després d’una forta davallada viscuda els darrers anys, que gairebé els havia portat a la desaparició. Però en mig d’aquest difícil panorama, va passar una cosa que va lligar-m’hi per sempre, s’hi van ajuntar dos conceptes molt especials: amistat i repte.

Amistat. Tenir un espai comú, on un divendres a la nit et trobes amb els amics, i a més, en fas de nous sovint, es va convertir en quelcom enriquidor. Vam començar a fer una colla molt maca, dins la pròpia colla, i mica a mica sense adonar-te, aquella amistat amb els anys, es va convertir en una segona família. A banda del teu cercle proper, la colla em va permetre conèixer i fer amistat amb persones amb les que si no hagués estat per aquella activitat, mai hagués pogut fer-ho. Per les diferències, socials, culturals, d’edat... i fer aquells nous amics i amigues, em va anar formant com a persona. Aquella família, i això és el més important, encara avui perdura i es segueix fent gran.

Repte. Repte grupal. Aquella amistat, i nova família, es sumava a una cosa que ha de tenir qualsevol projecte, que signifiqui un repte . I a més, un repte grupal. I ho era, perquè havíem d’aconseguir fer castells amb una colla molt, molt petita, que volia créixer i fer-se gran, al costat d’una colla molt i molt gran, immensa. I allò ens va enganxar a tots i a totes. Ens va donar un propòsit, un “per què” molt engrescador.

Aquell 1992 de fa ja 30 anys, ens vam presentar a les Fires de Maig amb l’objectiu de recuperar la condició de colla de 7 pisos que s’havia perdut l’any 1991, i a la primera ho vam aconseguir, carregant el 3d7 i el 4d7. Eren els primers castells de 7 pisos per a tots els nous Xicots que havíem començat aquell any o l’anterior, i van significar tot un revulsiu per afrontar aquells difícils anys de lent creixement. 

Amb tant sols aquests dos castells de set carregats, aquell llunyà 1992 teníem el compromís de participar en la inauguració dels Jocs olímpics, i volíem fer-ho amb un castell de 7 pisos. Per fer-ho possible ens vam “agermanar” amb els Castellers de Cornellà, i ho vam assolir, descarregant un 4d7 aquell 25 de Juliol a l’estadi olímpic de Montjuic. Un moment inoblidable.

Aquells “Xicots Olímpics” que veníem dels castells de 6 pisos, vam poder anar tastant moments màgics, pas a pas, pis a pis.  Els primers castells de set que ja us he explicat. Més tard vam passar a ser colla de 8 pisos, assolint el primer 4d8 carregat l’any 1998. També vam saber què era allò de pujar dalt d’un folre, tot assolint la torre de 8 folrada l’any 2000, en un concurs increïble, on també vam estrenar el 3d8.  I després d’uns anys on també vam patir experiències traumàtiques, com la pèrdua del nostre estimat Lluís Barrera, o la prematura marxa de l’Ariadna Martí, vam assolir el que fins ara ha estat el moment més dolç com a casteller, fer castells de 9 pisos, i fer-los així, com us acabo de descriure, pas a pas, pis a pis: De 6 a 7, de 7 a 8, i de 8 a 9. 

Vam aconseguir mantenir els 9 pisos durant tres temporades, de la 2015 a la 2017, i els anys 2018 i 2019 vam mantenir la clàssica de 8 pisos com a sostre, però és que cal posar en valor que des de l’any 1998, mai hem deixat de fer el carro gros, mai. La pandèmia ens ha portat 2 anys d’aturada, 2 anys amb sentiments contraposats.

Parlo que la pandèmia ha comportat sentiments contraposats, perquè per una banda, ha significat deixar de fer allò que tant ens agrada i ens motiva, assajar, veure els amics, i portar els castells a plaça. Però per altra banda, als que no havíem parat mai, aquest forçat kit-kat, ens ha permès, quelcom semblant a allò d’un “any sabàtic” que mai ens havíem atrevit a fer.

Tot i això, vam poder fer castells tant l’any 2020, com el 2021, aconseguint no deixar el nostre caseller en blanc, i fent possible el que passarà enguany, que hagi pogut participar en les pinyes i els castells dels Xicots de Vilafranca durant 30 anys consecutius.

Vull posar en valor també la importància i la sort de poder participar en diverses Juntes durant tots aquests anys, aspecte que recomano totalment a qualsevol casteller i castellera, ja que et permet veure la colla d’una forma molt diferent, i anar un pas més enllà en la teva contribució personal, i us puc dir que tot l’esforç que requereix, és quelcom, que sempre t’aporta més coses positives que negatives.

Gràcies des d’aquí a totes les persones que hi heu passat, i que ara hi sou, ja que feu que tot això sigui possible.

Per postres, s’ajunta aquest particular aniversari, amb els 40 anys de la meva colla, ja que els Xicots aquest 2022, com ja havia comentat en anterior post (Un Xicot de Vilafranca: Qui forma part del "Club" de les poblacions amb dues colles amb 40 anys d'història, o més ?) , celebrem aquesta important efemèride. I la millor forma de celebrar-la, principalment, serà tornant a fer castells, i marcar-nos reptes de nou, sense oblidar mai que som els Xicots, els Xicots i Xicotes! de Vilafranca, una petita gran colla, que sempre ha anat un pas més enllà del que per pura lògica podria semblar, perquè portem els castells a la sang, i perquè volem seguir gaudint de l’amistat, la família, i els reptes grupals que ens fan portar el “seny” al límit.

Força, Valor i equilibri, no ens en falta, així que ... seguim!

Salut i Castells!

 




Xavi Llenas Grimau

Un Xicot de Vilafranca

2 comentaris: