La
consolidació de la gamma bàsica de 8 pels Xicots no va ser fàcil. El primer 4
de 8 carregat del 1998, el va prosseguir el primer descarregat l’any següent,
però el primer 3 de 8 va costar molt més. El primer carregat va arribar al concurs
del 2000 en una actuació històrica per un altre motiu, ho comentarem més
endavant. I pel primer descarregat vam haver d’esperar fins al 2004. Fent
aquest camí cap al pare dels castells, hi va haver un punt d’inflexió per la
colla vilafranquina i que també, a la llarga, ho seria en l’evolució de la
seguretat en el món casteller. L’intent de 3 de 8 del Roser de 1999, va suposar
el detonant d’un dels primers passos cap a la protecció cranial de la canalla
en el món casteller: una espurna que va portar a la creació del primer casc
casteller. Recordem-ho:
Aquell
1999 els Xicots perseguíem el 3 de 8, i la cursa cap aquell volgut castell va
quedar enfosquida per una lletja caiguda, que va provocar una greu lesió
cranial de l’enxaneta, la petita Tania Marcianes. Afortunadament, la
recuperació va ser bona i la valenta enxaneta va seguir fent castells, arribant
a fer de dosos i de quints.
Aquell
gran ensurt i la consciència de risc van portar la colla a buscar una solució
preventiva. El cap de colla dels Xicots, Juan Marcianes, recorda clarament
aquell moment: “Havíem de fer alguna cosa per la seguretat de la nostra
canalla, ho teníem molt clar, i ho vam fer: volíem un casc per la nostra
canalla”.
Les
primeres proves es van iniciar al principi de la temporada del 2000, al taller
de tapisseria d’un membre de la colla, Albert Hill “Tapi”, que va ser l’encarregat
de l’elaboració dels cascs. Amb la col·laboració d’un grup de persones de la
colla es van elaborar diferents prototips.
En una
primera fase es va fer servir com a base un antic casc de bicicleta que
tenia el cap de colla de l’època, Juan Marcianes “Juanillo”, ja que així ens
volíem assegurar que protegíem les part més “crítiques” del crani, tal com
feien aquells cascs, centrant-se en la part superior (zona parietal, bàsicament,
i part d’occipital i frontal) i la part posterior (occipital).
En una
segona fase, es va evolucionar la cobertura amb un material més gruixut i
mal·leable, fabricant una estructura amb goma de poliuretà i encolant les
diferents parts de la mateixa amb una cola específica per aquest material.
D’aquesta manera s’unia l’estructura evitant posar-hi grapes o cargols
metàl·lics que poguessin provocar rascades al cap de la canalla. Posteriorment,
i per tal de reforçar les unions encolades, aquestes es van folrar amb escai. Aquesta
evolució permetia fer la forma del cap de manera més fàcil.
En una
tercera fase, es va afegir un velcro a la part del darrere, per assegurar la
seva subjecció, i es va embolicar amb el mocador casteller per a “dissimular” la
protecció i no fer-la tant aparatosa. Albert Hill “Tapi” ho recordava així:
“ens vam trobar amb el problema que les primeres versions dels cascs es donaven
i s’obrien, en funció de la mida del cap de cada nen/a. Així que vam decidir
afegir un velcro que permetés ajustar i a la vegada subjectar millor el casc”.
Després de diverses proves en alguns assajos, es va tenir a punt per portar a
plaça.
A més,
durant el procés de creació i durant les diferents proves dutes a terme, la
colla ja es va adonar que pels dosos no seria possible la utilització de les
mateixes proteccions, per la posició que ocupaven i pel fet de dur a sobre
l’acotxador. Tot i això, no van voler
renunciar a protegir els dosos i també es van dissenyar unes proteccions, més
senzilles, en forma de cinta, que cobrien el front (zona frontal del crani) i
la part lateral (zona temporal cranial).
Es van començar a utilitzar les primeres proves i prototips en algunes actuacions de l’estiu del 2000, com per exemple a la Diada de Festa Major de Castellbisbal, l’agost de 2000, amb un torre de set descarregada, i també ja a la Festa Major de Vilafranca, amb el primer 3 de 7 aixecat per sota dels Xicots.
Amb
aquestes primeres proves arribar la XVIII edició del concurs de castells a
Tarragona, el 8 d’octubre de 2000, on els Xicots, ja amb la versió
definitiva del casc, vam convertir-nos en els pioners de la protecció infantil
castellera, essent la primera colla a utilitzar una protecció cranial, de tipus
casc, en una diada castellera.
Aquell
concurs va ser extraordinari per a la colla, en assolir un meritori 8è lloc i
estrenant en un mateix dia dos castells, els primers 3 de 8 i torre de 8 amb
folre carregats.
Recordo aquell dia amb un doble sentiment, per una banda estàvem segurs de que allò que fèiem era bo per la nostra canalla, i sense cap mena de dubte, els protegia. Per altra banda, la sensació en l'entorn casteller no era de recolzament, sinó tot el contrari.
De
fet, aquell dia diverses colles es van apropar per interessar-se per aquella
protecció, conèixer la iniciativa i el procés de construcció d’aquests primers cascs,
amb la voluntat de valorar-ne també la seva possible utilització. Ara bé, també
altres colles ho van veure en aquell moment amb mals ulls i de forma crítica i
negativa.
En
qualsevol cas, el que és clar és que aquella fita va formar part del debat
inicial, de les primeres passes i del camí que anys després portaria a la
protecció definitiva dels cascs castellers, amb una sòlida base científica i
homologats, i que amb un gran treball de la Coordinadora de Colles Castelleres
es van fer realitat. Just l’any vinent es compliran 20 anys de l la seva arribada
a les places, que es produir l’any 2006.
Però
tornem a aquell primer casc utilitzat al 2000. Aquell no era homologat ni tenia
estudis científics darrere. De fet, en aquell moment ni tan sols s’havien
plantejat, sinó que va ser construït -com hem explicat- de forma artesanal,
amb l’objectiu de protegir les parts més delicades del cap de la canalla, de
forma ràpida, i sense poder esperar a la gran revolució que va venir anys
després.
Els Xicots vam continuar utilitzant el propi casc durant aquells primers anys de la dècada dels 2000, fins que la Coordinadora va homologar els cascs actuals i els va donar una gran seguretat i protecció, i no vam patir cap altra lesió de caràcter greu.
Aquest 2025 fa exactament 25 anys que una colla castellera va utilitzar un casc o protecció cranial per primera vegada en una actuació castellera, fet que per sort avui és una realitat consolidada i que ha contribuït a la seguretat i a un millor futur pel món casteller.
En
aquest sentit, la colla s’ha posat ja en contacte amb el Museu Casteller de Catalunya,
a Valls, per fer donació del material de què es disposa, destacant-ne la
reproducció d’aquell primer casc, amb l’objectiu que formi part del que va ser
part de la història del món casteller. La rebuda de la proposta ha estat molt positiva, i ja s'està treballant per a que aquest primer casc formi part del Museu.
Estem segurs que entre tots i totes les integrants del fet casteller seguirem avançant cap a una activitat castellera cada vegada més segura.
Salut, i castells!
Reproducció de la construcció i un dels models finalitzats del primer casc casteller utilitzat als anys 2000 per la Colla de Castellers Xicots de Vilafranca.
